Farem d´entrada una afirmació agosarada, derivada d´una opinió ben personal: l´obra artística de Ramon constitueix en el seu conjunt una manifestació resplendent de les possibilitats inesgotables d´uns valors estètics, els del realisme, que només la ignorància, correlativa a la crisi i descomposició culturals actuals –una actualitat de dècades- pot entestar-se encara a qüestionar. En aquest sentit, cadascuna de les teles d´aquest artista, independentment de la seva intencionalitat subjectiva, s´erigeix en un crit reivindicatiu (i objectiu) –sortosament no en desèrtica solitud- d´una concepció precisa d´allò que ha de ser l´activitat artística com a treball creatiu relligat de manera indisoluble a la veritat.

Aquesta concepció -no caldrà insistir-hi massa-, sorgeix d´una tradició que té fondes arrels filosòfiques, estètiques i sociològiques. Val a dir que l´activitat creativa d´aquest pintor s´hi insereix de ple, en aquesta tradició, i ho fa mitjançant el coratge i la força singulars de tots aquells artistes que l´han respectat –i respecten- seriosament i, per aquesta raó mateixa, han tractat –i tracten- d´enriquir-la, tot eixemplant-ne els límits, és a dir, defugint qualsevol facilitat manierista practicada a l´ombra dels predecessors més o menys il.lustres.

Com en tot artista de pes, són molts –i molt variats i complexos- els elements que intervenen en la gènesi i el desenvolupament de l´obra de Ramon, i seria tasca feixuga tractar de descompondre´ls en el decurs d´unes poques ratlles com les presents. Si calgués, però, fer-ne sobresortir alguns de particularment punyents, jo en destacaria un parell: el del tractament de la llum i el del contingut temàtic dels seus quadres, aspectes que presentarem artificiosament separats per a una millor comprensió del que tractarem d´explicar. I per copsar com cal la importància de cadascun d´aquests dos elements es fa imprescindible donar una ullada a l´itinerari vivencial i artístic que ha recorregut Ramon fins a situar-se en el lloc on ara el troba el públic, tant aquell que contempla la seva obra per primera vegada com aquell altre que hi està familiaritzat de fa temps.

Nascut el 1950 en el si d´una família que patia les conseqüències de l´estretor econòmica i social característiques de la llarga post-guerra i, per tant, gens donada a desvetllar en els fills una mínima sensibilitat estètica (“a casa meva, la música clàssica era associada immediatament a cosa de morts o de folls”, em digué l´artista un dia), Ramon va descobrir ben aviat la pròpia habilitat per a configurar “formes” amb els materials humils que solen presentar-se a l´abast valoratiu dels nens de casa modesta: fusta, fang, un tros de filferro, la pedra mateixa trobada al carrer... Posà tots aquests materials al servei de la fantasia espontània que s´objectiva en la creació de les petites artesanies que solen acompanyar la solitud radical de l´infant abans d´obrir els ulls a d´altres realitats.

El descobriment posterior, en plena adolescència, del dibuix i la pintura, dels tubs de colors i els llapissos, fou simultàni a un altre descobriment: es podien ampliar sense límit els marges del somni creatiu que fins llavors havia restat constrenyit als humils artefactes de pròpia fabricació domèstica. I aquest descobriment d´ampliació de marges va venir de la mà d´un artista que assoliria amb el temps indubtable prestigi i renom: Josep Curtiella. Curtiella va observar ràpidament la destresa inhabitual per dibuixar d´aquell nen (de fet, els dibuixos de Ramon figuraven ben sovint en el quadre escolar on, sota els retrats de Franco i José Antonio, s´exposaven les obres dels alumnes destacats). I va encaminar-lo cap al continent artístic, proveint-lo tant d´informacions relacionades amb l´art i la seva història com de consells destinats a modular amb prudència els impulsos desbordats de tot adolescent. Va ser amb el desplegament de totes aquelles obres mestres de pintura i escultura litografiades que Ramon començà a pensar en la possibilitat de dedicar-se a l´art com a professió. I si tenia algún dubte en relació a poder assolir mai el domini i mestratge que contemplava en les reproduccions, Curtiella se n´encarregà d´esvaïr-lo: amb treball tenaç i voluntat, li va dir, arribaria a fer-se un autèntic artista i, qui sap, amb el pas del temps potser també ell figuraria en algun d´aquells llibres que reproduien les obres dels grans mestres.

Als tretze anys, Ramon va haver de començar a treballar en una empresa on fabricaven objectes decoratius. Paral.lelament, Curtiella el va matricular a la Llotja, on l´artista in nuce va poder aprendre els rudiments de la professió, alhora que entreva per primera vegada en contacte amb un món atapeït de grans il.lusions i de grans decepcions. Els professors feien, amb gran paciència i comprensió, allò que bonement podien fer per proporcionar als alumnes una base més o menys sòlida de recursos pictòrics i escultòrics. En conjunt, aquests professors (era excepcional la presència de professores), maldaven per “educar” tota aquella joventut impulsiva d´entre la qual potser en sobresortirien, a tot estirar, un parell o tres de d´alumnes destinats a fer camí artístic seriós i responsable. Era la Llotja dels Plana Gallés, Bermejo, García Morales, Montaner, Mestre Cabanes i tants d´altres noms que perviuen ben presents en el record afectuós de no pocs ex alumnes.

A partir d´aquí, Ramon continuarà formant-se a les escoles d´art de diferents capitals culturals eurpees (París, Florència i Roma). Sempre amb beques. L´autodidacta inicial va esdevenint progressivament home coneixedor de realitats vedades en el seu propi país, on el provincianisme i la censura s´ho menjaven tot. Prosegueix estudis sobre teoria del color, perspectiva, història del Renaixement i fa cursos (a París) sobre l´escola impressionista. A l´entremig d´algun viatge, col.labora amb Mestres Cabanes en les escenografies operístiques del Liceu. No obstant, calia treballar simultàniament fora de l´àmbit artístic, sempre magra en retribucions: pastisser, retratista de carrer (a l´inevitable place du Tertre del parisí Montmartre, per exemple), forjador de ferro artístic, etc. I, finalment, fins la data d´avui, retaurador d´obres d´art, una “assegurança de vida”, com assenyala el propi Ramon, per a poder continuar gaudint d´autonomia econòmica.

Arribats en aquest punt, és fa necessari retrobar els dos elements esmentats a l´inici d´aquest escrit: la temàtica dels quadres de Ramon i el tractament que hi fa de la llum. Perquè durant molts anys, gairebé fins que en tingué trenta, l´artista va freqüentar temes molt sobrecarregats de tenebrisme. Visitava cementiris de manera asidua, s´endinsava en vagues rumiacions mistèriques sobre la mort i conreava una mena d´obsessió pel funebrisme. Totes les teles i dibuixos d´aquesta època –paisatge i figura- tenen un toc distintiu girat d´esquenes a la lluminositat i a la claror, i en quasi totes hi és ben visible també un traspuament d´ indefinida tristor crepuscular. A l´interior de l´artista domina el pessimisme exitencial, que s´expressa mitjaçant l´absència de tota estridència acolorida, foragitada per foscors i ombres d´arrel barroca.

De sobte, com si es trobés sota l´impacte d´una revel.lació mística, Ramon trenca amb tota la fantasmagoria d´aquest tenebrisme abarrocat. Ho fa a partir d´una tela de grans dimensions que porta per títol explicatiu “El Sopar de la Cultura” i que constitueix una creació transitiva que apunta cap a l´obertura de nous horitzons, temàtics i lumínics. En aquest quadre hi són visibles molts dels elements que han estat dominant el treball de l´artista fins llavors, però ja madurats sota perspectives diferents. El món reclós del funebrisme queda desplaçat per la representació de personatges i animalons, objectes i símbols paròdics, disposats de manera eucarística, i que, en conjunt, orienten la composició cap a una decidida superació de l´esquematisme conceptual tan vistent en obres anteriors, per bé que la tela encara arrossega vestigis inconfusibles de l´antiga etapa. Aquests vestigis, d´altra banda, hi apareixen cristal.litzats amb una força estilística que, com veurem, serà ja permanent en l´obra posterior –madura- de l´artista.

El ventall de temes que podem observar en els quadres de Ramon gira normalment al voltant del paisatge i de la figura femenina, amb extensions cap al bodegó o els interiors d´habitatges. Són motius, com bé se sap, “treballats” pels artistes des dels temps més reculats de la història de la pintura. La singularitat amb què Ramon es relaciona amb aquesta variada temàtica ve donada, formalment, per la concepció que hi ha rere la seva elecció. En tots els motius desplegats, la visió de la tela imposa de cop –instantàniament- a qui l´examina una impressió de greu i dolça estabilitat immobilitzada que, alhora, però, és plena d´un lleuger dinamisme, d´una lleu fugacitat. L´aparent incongruència d´aquesta doble visió simultània és expressió d´un conflicte que ens remet, de manera igualment immediata, a allò que en la tela no se´ns mostra, però que hi és ben present com a realitat invisible, i que ens és suggerit per allò que veiem efectivament.

El contingut de la composició –una barca varada a la platja, un nu femení, un camp onejant de flors, una espesa infinitud de mar, etc. – són tractats recurrentment per Ramon com a realitats útils per a reflexionar estèticament sobre l´abisme ocult existent més enllà de la realitat tangible. L´home és un pou sense fons i res ens apropa tant a aquest pou com la solitud en què ens situa la natura. Resulta molt eloquent, en aquest sentit, el tema del combat que sosté el vaixell dins l´oratge marí, visió molt freqüentada per l´artista, així com el far solitari embocallat per la nit. Són temes en que resorgeixen els vestigis cristal.litzats en l´etapa anterior: la concepció tenebrista i ensimismada de l´ésser humà contemplat com a fragilitat essencial i turmentada (hi ha molt punts de semblança amb els temes que plasmava en les seves teles el dramaturg suec August Strindberg).

Un paisatge o un nu femení creats (mai “reproduits”) per les pinzellades de Ramon no són només un motiu “realista” o “impressionista”, són, de fet, l´expressió visual d´allò que en l´existència hi ha de necessàriament desconegut i que ens immergeix en el coneixement indefinit, però sentidíssim, del seu caràcter finible com a tal existència. Aquesta dimensió de mostració/ocultació, que – novament- té les seves arrels conceptuals en l´anterior etapa de la pintura de Ramon, genera un impuls associatiu d´una potència rarament assolida en la pintura contemporània.

Totes aquestes observacions a propòsit del contingut temàtic dels quadres de Ramon ens condueixen de manera gairebé lògica a parlar del segon component significatiu de la seva creació artística, el tractament de la llum, però tot disposant ja d´una mica més de coneixement sobre l´origen biogràfic de la resolucions colorístiques. Un cop més, trobem que aquestes resolucions deriven d´un transfons de contradiccions poc evident a primera ullada. En aquesta etapa de maduresa, l´espectacularitat manifiesta i provocadora del tenebrisme de joventut es desplaça a un ultimíssim pla, però resta present, no obstant, com a potent imaginari imprescindible per seguir alimentant l´energia creativa de l´artista. I és aquest imaginari crepuscular el que opera activament en les obres mestres de l´actualitat, tot entrant en tensió – gens còmode- amb l´esclat de lluminositat que malda per assolir un protagonisme dominant en el conjunt de la tela.

Així, llum i ombres quedaran enllaçades des de l´interior en el mateix impuls per aconseguir harmonitzar els pols oposats “externs” representats pels motius temàtics als quals al.ludiem més amunt. El tractament colorístic de la llum –blaus, ocres i grocs, en particular- esdevé, com no podia ser d´altra manera, la clau de volta per formular estèticament alguns dels conflictes humans que delimiten el terreny propi de tota existència i on la simple o no tan simple raó no pot penetrar-hi (de poder fer-ho, destruiria els fils mateixos amb els quals es fan i desfan l´art i l´existència mateixa). Ramon, con tot artista segur de la finalitat última de la seva creació, sap molt bé que la creació artística és un dels pocs instruments que posseim per tal d´entreveure l´abisme i, alhora, mantenir-nos-hi a prudent distància. La foscor ha quedat derrotada provisionalment per la llum, però els seus vestigis segueixen evitant-nos l´autoengany sobre la pròpia condició.

L´artista ha fet el seu itinerari, cada vegada més assentat en el domini de rescursos tènics i estètics. Fins avui mateix. Les exposicions s´han anat succeïnt amb creixent èxit de públic i critica: Barcelona, Tarragona, Vic, Lloret de Mar, València, Palma de Mallorca, Madrid Teruel, Nueva York, Buenos Aires...

¿Què més afegir? Ens queda, potser, un parell de línies sobre l´home/artista. Per conèixer una mica el tarannà de Ramon, la seva particular manera d´encarar la realitat cultural i artística del present, així com les conviccions ètiques que incideixen en el seu treball de creació, assenyalarem que ell ha volgut romandre deliberadament –i discretament- al marge dels aspectes més superficials i folclòrics a què regularment dona lloc l´estèril polèmica sobre el realisme pictòric.

Es un home que va de dret, amb un treball persistent i tenaç, radicalment allunyat d´un debat que ell considera desproveït de sentit. Té molt clares les seves prioritats i contempla la major part d´aquestes turbulències amb mirada escèptica, no exenta d´ironia, conscient que els objectius assolits pel seu treball disposen d´un públic ampli que sap valorar –i molt- la seva capacitat de creació, la seva destresa tècnica i la seva fidelitat a unes conviccions estètiques insobornables.

A Ramon li hem sentit dir coses que mereixen atenció. Sobre la crítica professional, per exemple, un àmbit aparentment perifèric, però d´una importància cabdal, manté que ha dimitit des de fa molt de temps de l´exercici de les seves funcions originàries, és a dir, de la voluntat d´orientar i canalitzar racionalment la recepció social del gust estètic. Aquestes funcions han estat usurpades per una classe corporativa de crítics –una “classe crítica”- inclinada vers la valoració tortuosa i osbcura de l´obra d´art. En aquesta valoració, segons Ramon, pesa massa sovint o bé l´oportunisme més descarnat o bé el titubeig –o el silenci- desconcertat i vergonyant, sobretot si el que cal és emetre judici crític (negatiu o positiu, és el de menys) davant una proposta embolcallada amb la vitola de qualsevol avantguardisme a la moda. Naturalment , titubeig i silenci deriven del fet que infinitat d´obres considerades mestres per la posterioritat han estat incompreses i rebutjades per la societat del seu temps; sabedor d´aquest extrem, el crític dubta entre la precipitada lloança descordada o el prudent silenci gens comprometedor. De fet, recorda Ramon, el paper del crític contemporani és el que li atribueix Cornelius Castoriadis prenent peu en la definició que Keynes feia de l´agent de borsa: endevinar allò que l´opinió mitjana de la gent pensa que l´opinió mitjana de la gent pensarà.

* * *

Jordi Torrent i Bestit.
Barcelona, Febrer, 2005

 

Inicio